Hi ha tantes coses a fer, tantes coses amb les que gaudir que sovint sento que el dia no te prous hores i el temps se m'escapa.
El Jj i jo hem estat molt i molt enfeinats reconstruïnt el jardí que d'ençà la sequera del 2008, la ventada del 2009 i la nevada i unes obres de façana (que requerien bastida a tota la casa) el 2010 havien deixat erm i desolador.
Després de la feinada de netejar, cavar, preparar, adobar i nivellar plantem i en 6 dies, màgicament, d'un dia per l'altre, ha aparegut borrisol de gespa aquí i allà. Gespa d'un verd-vida inigualable!
Per acabar d'arrodonir la sensació de salut, natura i vida, la Mari, la veïna del davant, ens ha portat una bossa amb aquestes magnífiques cireres.
M'ha dit que recordava els nens enfilats a l'arbre (que ja no tenim) collint cireres i que ha pensat que ens agradaríen. El seu gest m'ha tocat el cor, ho confesso. I m'ha recordat com n'és d'importat cuidar-nos uns als altres encara que sigui amb petits gestos com aquest.